A Rússia

El segon disc, de principis del 2001, és fantàstic, una continuïtat de l’estil del primer:

[@more@]

A Rússia deuen tenir, ara mateix – i durant més
de mig any-, menys de zero graus. Ells no els compten per
sobre sinó per sota. Ara, quan hom barreja el fred
tèrmic amb la calor musical està creant quelcom
surrealista.

És el cas dels Antònia Font, un grup de pop
amb ritmes tan calents com els brasilers i els mediterranis
i, alhora, amb un títol tan fred com el del seu darrer
CD: A Rússia, per molts el més complert
i animat d’AF, amb un tret molt genial, únic i al·lucinant:
l’orgue Hammond. Aquest disc, enregistrat el 2001 per Música
Global i Slurp, va arribar al mercat el 2001 i va començar
a sonar força a les ràdios, va significar el
salt definitiu al continent; se’n podien haver extret un mínim
de 7 singles (o 9 o 10), si no fos perquè hi ha prejudicis
i autoodi i etcèteres: Canta, Tots es motors, Focs
artificals, Fa calor, Camp de maduixes, Ses meves mans, Ses
estrelles del cel…
Us el recomano perquè conté
un pop més fresc i més independent que el britànic,
més innovador i més jove que la neopatxanga
i la música surf, que revifen.
Les lletres d’Antònia Font són les més
poètiques que conec en qualsevol grup de música,
exceptuant potser Espiral d’Embulls (un grup que es dedica,
bàsicament, a a musicar poemes).


Parlen de síndries, de llimones, d’ametllers,
de sucs de taronja, de cafè i de sucre. Però
també parlen de colors i olors i, sobretot, d’estrelles,
de cibernautes, de la lluna i de satèl·lits.
Hi ha una cançó amb un títol que recorda
molt els Beatles: Camps de maduixes (calc de Strawberry
fields forever), que ens transporta a “platges amb cocos
que suren” perquè “de vegades me passa que
t’estim i veig un dia que comença dins un camp
de maduixes” i també passa “que nedam dins
una piscina que vessa de flam i iogurt natural” .

Com podeu comprovar, Antònia Font és sinònim
de multigastronomia orgàsmica, amb un reguitzell de
tactes i d’allò tan carnerià de “fruits
saborosos”. Des d’ara, el panorama musical mallorquí
ja no és orfe d’hereus d’Ocults i de Fora
de Sembrat. Ja tenim algú que no s’oculta i que
comença a recollir els fruits específics de
tot allò sembrat a la superfície plàstica,
dràstica i, en general, amb una virtut prou elàstica.
Perquè la música és esdrúixula.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.