Antònia Font


Enregistrat
a la tardor del 1998 per Slurp, va significar el bateig de
la banda, el principi, l’inici. Era el primer disc, el primer
CD, una nova esperança per al pop. Naixia un nou nen,
un nou nat, un nadó, que llavors ja prometia. La música
sonava a dojo, per un tub.

[@more@]Els
principis sempre són durs i difícils, però
amb empenta i amb ganes es van començar a fer un lloc
entre els grups mallorquins, fins que va arribar el moment
de fer el salt cap al continent. Precisament al Senglar Rock
2000.

El
primer disc era molt marí, molt rítmic, ballable
i fresc, amb un munt de bombolles que omplen la vida i l’univers,
amb al·lusions a barques, a pescadors, arròs
de peix, ones, el sol d’agost… Els colors i les olors, el
temps, la vida, tot plegat era una bona manera de conjurar
el futur amb les paraules, de lligar poesia i música.
El seu ídol d’aquells anys 1998-2000 era, sens dubte,
en Joan, el cibernauta que es va guanyar, perquè
s’ho mereixia, que li dediquessin 3 cançons al mateix
disc, totes 3 iguals però diferents. D’aquesta manera,
el tema de l’espai ja comença a sonar i a sentir-se
a les cançons d’AF.Hi trobem viatges infinits, plantetes,
eclipsis, telescopis, satèl·lits, botelles d’aire,
alenar, argonautes, vestits hermètics, la Terra i la
Lluna…

"En
s’estiu
" és una cançó d’estiu,
un himne, una joia, un goig que torna boig, que inspira, que
transporta a l’estiu, al mar i a la felicitat, a la dolce
vita
i a les estones de puta mare. "L’univers
és una festa
" és una miqueta més
lenta però va en el mateix sentit. Sempre la toquen
als concerts i parla de l’harmonia de l’univers, que no és
del tot rodó, però que és superguai,
perquè inclou cales transparents, i nosaltres ballem,
entre àtoms de colorins, llums i orquestres i engimes
submarins. "Com una bombolla" és d’una
estil semblant. De fet, totes tres són molt fresques,
melòdiques i saltarines, amb sal, mar i alegria. Aquesta
és molt poètica, fins al punt de parlar d’algú
que, si pren vitamines, és poeta d’ofici a la tardor.
Evidentment, a la tardor i durant tot l’any, perquè
és fàcil inspiranr-se amb una eu màgica
i una guitarra que punteja espurnes poètiques a cada
pas, amb resonàncies de pastilles de colorins, en companyia
d’un bon amic, que és una neurona que regala llibertat.
Ni més ni menys. "Hotel Occidental" està
inspirat i basat en Kafka, parla de Robinson Crusoe i té
uns canvis de ritme bestials, és curta però
alhora intensa; juga molt amb el subconscient.

La
cançó més estimada i volguda pel públic
en general, dins d’aquest primer disc, és Viure
sense tu
, un altre himne, una supercançó
on l’amor, el carpe diem, l’enyor, el comiat entre
dos éssers i la melodia s’omplen de molts dolços
i serens, esbojarrats i melosos. Poques cançons d’amor
parlen tan clarament de sentiments i sensacions com "dolça
besada", com "primavera i trinaranjus amb qui més
has estimat; et regal sa meva vida i sense tu ja no me val".
O bé: "jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven entre boques i racons". Des d’aleshores,
som amics i som fans d’AF, estem amarats d’ells com mans i
perfums, cada concert seu és una dolça besada,
cada darrera cançó té gust que s’acaba
i ja no podem viure sense ells. Com ho podem arreglar?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.